'Drive' és una pel·lícula de culte.
El darrer mes, he tingut ocasió de tornar a veure la pel·lícula de Nicolas Winding Refn dues vegades en dos contextos ben diferents. Al Cafè Cultural Arcàdia, de Mataró, en una sessió organitzada pel fanzine Crazy Friday, que van dedicar un monogràfic a la pel·lícula i la seva banda sonora. I divendres passat, dia 28, al Cine Fòrum de Teià, on vam projectar 'Drive' per tancar la temporada.
La sessió de Crazy Friday estava motivada per la fascinació que tenen per aquesta pel·lícula que s'ha convertit de forma pràcticament instantània en un film de culte per a molta gent. Ells, amb aquest inusual acte de culte que van fer a l'Arcàdia, ho demostren.
A Teià, en canvi, on hi havia gent que no coneixia ni havia vist la pel·lícula, va ser molt interessant observar com 'Drive' els captivava i fascinava de manera fulminant. I també hi va haver qui la va rebutjar obertament, perquè no hi pot haver culte si no hi ha rebuig, oi?
Sigui com sigui, del debat generat al Cinefòrum de Teià van sortir alguns temes, conexions, reflexions i idees que intentaré sintetitzar de forma visual en aquest post.
Ultraviolència
Un dels debats més intensos que genera 'Drive' és al voltant del tractament esteticista de la violència. La pel·lícula oscil·la entre els moments d'una bellesa gairebé sublim amb uns esclats violents capaços de deixar Tarantino a nivell de programació infantil, com qui diu. Sí, és inevitable que vingui Tarantino al cap perquè a les seves pel·lícules ha fet una aposta esteticista de la violència. Però és la mateixa aposta de Winding Refn?
En aquest punt, crec que no es pot deixar de banda la influència que el cinema d'acció oriental ha tingut en directors com Tarantino i companyia, de la mateixa manera que Scorsese i altres cineastes de la dècada dels setanta van mirar-se i reinterpretar el polar francès. Per mi, 'Drive' és una síntesi i culminació d'aquest trasvàs d'influències que es retroalimenten d'una punta a l'altra del planeta.
Un dels referents indiscutibles de 'Drive' és la pel·lícula coreana 'Old Boy', de Park Chan-Wook, un altre dels títols de culte del cinema contemporani. Ho podeu comprovar a continuació:
M'he tirat de la moto amb aquest últim fotograma de 'La naranja mecánica', però si el compareu amb el de 'Drive', no em negareu que les dues seqüències dialoguen, no?
El conductor solitari
És curiós que pràcticament ningú a Teià mencionés 'Taxi Driver' de Martin Scorsese, quan em sembla més que evident que 'Drive' és la seva hereva més directa. El conductor solitari, els cotxes, la nit, els esclats de violència, l'acció motivada per l'amor, fins i tot la presència, jo diria que gens casual, d'Albert Brooks (que tenia un paper a Taxi Driver) en el repartiment de 'Drive'. Tot això son elements en comú de les dues pel·lícules.
Volia preparar una comparació de plans de 'Drive' i 'Taxi driver' però és que l'he trobat feta a pàgina d'Html Giant. Aquí us deixo les imatges perquè jutgeu per vosaltres mateixos.
La via del samurai
El conductor de 'Drive' enamora. A Teià van haver-hi adhesions instantànies i absolutes al personatge -sense nom, sense passat i sense futur- que interpreta Ryan Gosling. Si és honest, si es regeix pels seus principis, si és realment violent... vam estar debatint totes aquestes coses i la conclusió més consensuada a la que vam arribar és que aquest personatge és el més similar a un samurai urbà i modern. Com l'Alain Delon a 'El silencio de un hombre' (en francès, 'Le Samourai'), de Jean Pierre Melville.
Sigui com sigui, del debat generat al Cinefòrum de Teià van sortir alguns temes, conexions, reflexions i idees que intentaré sintetitzar de forma visual en aquest post.
Ultraviolència
Un dels debats més intensos que genera 'Drive' és al voltant del tractament esteticista de la violència. La pel·lícula oscil·la entre els moments d'una bellesa gairebé sublim amb uns esclats violents capaços de deixar Tarantino a nivell de programació infantil, com qui diu. Sí, és inevitable que vingui Tarantino al cap perquè a les seves pel·lícules ha fet una aposta esteticista de la violència. Però és la mateixa aposta de Winding Refn?
En aquest punt, crec que no es pot deixar de banda la influència que el cinema d'acció oriental ha tingut en directors com Tarantino i companyia, de la mateixa manera que Scorsese i altres cineastes de la dècada dels setanta van mirar-se i reinterpretar el polar francès. Per mi, 'Drive' és una síntesi i culminació d'aquest trasvàs d'influències que es retroalimenten d'una punta a l'altra del planeta.
Un dels referents indiscutibles de 'Drive' és la pel·lícula coreana 'Old Boy', de Park Chan-Wook, un altre dels títols de culte del cinema contemporani. Ho podeu comprovar a continuació:
El conductor solitari
Volia preparar una comparació de plans de 'Drive' i 'Taxi driver' però és que l'he trobat feta a pàgina d'Html Giant. Aquí us deixo les imatges perquè jutgeu per vosaltres mateixos.
La via del samurai
El conductor de 'Drive' enamora. A Teià van haver-hi adhesions instantànies i absolutes al personatge -sense nom, sense passat i sense futur- que interpreta Ryan Gosling. Si és honest, si es regeix pels seus principis, si és realment violent... vam estar debatint totes aquestes coses i la conclusió més consensuada a la que vam arribar és que aquest personatge és el més similar a un samurai urbà i modern. Com l'Alain Delon a 'El silencio de un hombre' (en francès, 'Le Samourai'), de Jean Pierre Melville.
Los Angeles
Un apunt sobre la presència de la ciutat de Los Angeles com un personatge més de la pel·lícula. Durant el col·loqui, no va faltar qui va trobar, en els plans nocturns de Los Angeles que surten a 'Drive', algunes reminiscències a la ciutat futurista del 'Blade Runner' de Ridley Scott. Vosaltres què en dieu?
El culte
I per acabar, una mostra del culte a 'Drive' a través d'una petita selecció dels nombrosos cartells que s'han dissenyat de la pel·lícula.
Si voleu veure més posters, fotogrames, imatges promocionals i material gràfic de 'Drive', podeu fer una visita a la carpeta monogràfica que he obert al Pinterest.
2 comentaris :
Novament un magnífic anàlisi de la pel·lícula i una crònica fidel de la nostra sessió de Cineforum de Divendres a Teià. Gràcies.
Molt interessant la darrera sessió del cineforumteia. És una film que no et pot deixar indiferent. És una peça rodona. El director va reblar el clau, inserint tot el bon cinema que ha viscut i paït en el seu propi estòmec. El resultat tal vegada, fora diferent si la cocció l'hagués efectuada un altre. La filmació guanya i mo0lt, en una segona visió, perqué, un cop coneguda la trama, et permet fixar-te en detalls que difcilment pots apreciar en un primer passi. I aquí n'hi molts més del que sembla.
Tal vegada, la dossis de tensió que provoca la violència, ho deixa en un segon terme.
Cinema, música, so i guió actuals . Convé que estiguem al corrent del que passa pel món ara, sense haver de renunciar al bon cinema en blanc i negre.
Però el passat és història, i la vida, es viure el present. No poden fer de la nostàlgia l'únic valor visual.
Segurament, d'aquí un temps, no massa llunyà aquesta filmació formarà part d'aquell valor què, ara, injustament li deneguem.
El tango el bolero i el pasdoble, encara que ens agradin avuí, era la musica de les vides dels nostres pares i avis, como ho foren Charles Chaplin i cia.
Les 4 estacions de Vivaldi, ja no diguem.
VISQUEM EL PRESENT SENSE RENUNCIAR AL PASSAT, AL BON PASSAT PERÒ ¡¡¡
Francesc Tàrrega
Publica un comentari a l'entrada