dilluns, de març 25

Pel·lícules que sonen bé



La setmana passada vaig recuperar una pel·lícula titulada 'Berberian Sound Studio', de Peter Strickland i protagonitzada per Toby Jones. Potser alguns de vosaltres la recordeu de la passada edició del Festival de Sitges, on es va emportar una mención especial del jurat de la Crítica. Aquests dies també la podeu veure a l'Atlàntida Film Fest de Filmin.

La pel·lícula ret homenatge al giallo, el cinema de terror italià, cosa que explicaria la seva presència a Sitges. El protagonista de Berberian Sound Studio és Gilderoy, un tímid i apocat tècnic de so anglès que arriba a Itàlia per participar en el muntatge del so d'una pel·lícula de terror del director Santini, un "sosias" de Dario Argento. L'home, solter, emmarat i aficionat als ocellets (gairebé com en Norman Bates), s'agobia una mica molt quan ha de muntar crits, grinyols i altres efectes que simulen la caçera, tortura i matança de les bruixes i dimonis que protagonitzen la pel·lícula de terrori on treballa el muntador de so.




No voldria desvetllar massa detalls de l'argument que, sigui dit de passada, crec que al director se li en va una mica de les mans. Però m'agradaria destacar una altra cosa. I és que el més que el final, el més interessant de la pel·lícula és que mostra el procés de creació dels efectes de so de les pel·lícules. En aquest cas d'una peli de terror, plena de crits, esquitxades, cops, ganivetades i altres detalls de gran encant, com us podeu imaginar. I ensenyant com es doblen els crits i com es fan els efectes de so, el que ve a demostrar 'Berberian Sound Studio' és la importància de la banda sonora: de la pel·lícula fictícia que estan muntant no arribem a veure mai cap pla, però a través d'aquests efectes de so fets amb fruites, amb aigua, amb fulles i altres elements, ens podem fer una idea molt gràfica del bany de sang que té lloc en la història de les bruixes.

Com a curiositat, destacar que Berberian Sound Studio està produïda per la discogràfica de música electrònica Warp, que de tant en tant també fan pel·lícules.  I que el director, Peter Strickland, a banda de curtmetratges i un altre llarg, Katalin Varga, també és productor de discos de música abstracta y spoken word.
 
Val la pena aquesta pel·lícula que  treu a la llum la feina del muntador de so, un d'aquells tècnics cinematogràfics que potser no tenen tant de glamour com el guionista, el director de fotografia o el compositor de la banda sonora, però la feina dels quals és essencial.

Recordo que quan estudiava Comunicació Audiovisual, per exemplificar la importància de la banda sonora d'una pel·lícula, ens van projectar muda una seqüència de Los pájaros, de Hitchock. Sense el so dels ocells -que en realitat era una composició musical de Bernard Herrmann- l'escena es feia pesada, llarga, reiterativa. Us convido a fer la prova i ja veureu.

He fet una llista de pel·lícules on l'enregistrament o el muntatge de so tingui un paper protagonista:

Café Lumière: a la pel·lícula de Hou Hsiao-Hsien, un personatge, interpretat per Tadanobu Asano es dedica a enregistrar els sons de la ciutat de Tokio, que es converteixen pràcticament en un personatge més de la història, com també ho és la ciutat per la qual es mouen una colla de personatges trasplantats directament de les pel·lícules del mestre Ozu. Vaig parlar de Cafè Lumière aquí.



Blow Out, de Brian de Palma. Aquí, el protagonista, John Travolta, també és un tècnic de so que, gravant sons ambient, enregistra accidentalment un assassinat.



Cantando bajo la lluvia, d'Stanley Donen. Més enllà dels seus famosíssims números musicals, Cantando bajo la lluvia relata el traumàtic pas del mut al sonor i el trasbals que va suposar pels actors, directors i tècnics de so. Una de les escenes més divertides -no musicals- és la del primer dia de rodatge d'una pel·lícula sonora.



Mujeres al borde de un ataque de nervios, de Pedro Almodóvar. Carmen Maura i Fernando Guillén interpreten a dos actors de doblatge que treballen posant veu espanyola a la pel·lícula Johnny Guitar.



Se us acudeixen més pel·lícules on els tècnics de so, dobladors, etc... siguin protagonistes?

2 comentaris :

Paula ha dit...

Lisbon Story. La història del director de so que arriba a donar un cop de mà al seu amic director i troba que aquest ja no hi és, però es dedica a enregistrar els sons de la ciutat (i a deixar-se seduir per la música de Madredeus).

Judith Vives ha dit...

Gràcies Paula, miraré d'afegir-la a la llista!
petons