El gran encert de Joe Wright a l’hora d’encarar-se a un tòtem literari com és ‘Anna Karenina’ ha estat el de fugir de l’adaptació canònica i convencional i buscar nous recursos per explicar d’una forma diferent una història que al cinema ja s’ha vist en diverses ocasions. Amb la inestimable col·laboració del guionista i dramaturg Tom Stoppard, Wright ha apostat per la teatralització del relat, una decisió que li prova molt bé a aquesta nova adaptació cinematogràfica de l’obra de Tolstoi, que té en Keira Knightley el rostre de la tràgica Karenina.
Així, fugint del realisme de la novel·la però al mateix temps mantenint-se fidel a la seva essència, Wright ha convertit els personatges en protagonistes d’una representació teatral: l’acció té lloc dins un teatre (escenari, platea i bambolines) on els actors es mouen de forma deliberadament impostada entre falsos escenaris, com falses i impostades són les hipòcrites convencions socials que Tolstoi retrata i denuncia en la seva obra mestra. De la mateixa manera, quan els personatges trenquen amb aquesta impostura i es mostren tal com són –per exemple, quan la Karenina es relaciona amb el seu amant, o els fragments de la vida al camp- les escenes se situen en escenaris realistes que contrasten amb la ficció que té lloc dins el teatre.
Aquest aspecte és el punt més interessant d’aquesta ‘Anna Karenina’ que, per la contra, pot arribar a fer-se feixuga per aquest afany del director i el guionista d’incorporar, encara que sigui de forma puntual i amb pinzellades, el màxim de situacions i trames del llibre, algunes de les quals no s’acaben d’entendre per la síntesi que se’n fa. Tot i això, hi ha més pros que contres a favor d’aquest nou exercici narratiu del sempre interessant director d’’Expiación’.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada