Cinema i memòria

En cinema, el flashback és el recurs narratiu que ens permet fer un salt en el temps i evocar el passat. Aquesta forma narrativa trenca amb el relat cronològic i ens trasllada a un temps anterior, per recuperar un record del passat o reviure un fet que ja ha tingut lloc. Podem entendre el flashback, per tant, com la forma narrativa més propera a la memòria. El fet cinematogràfic en sí, el relat d’una història en imatges, també es pot entendre com la memòria d’aquestes imatges, de la gent que hi apareix, del moment en que van ser filmades. Pensem, per exemple, en el primer cinema mut, en les imatges filmades pels germans Lumière i altres cineastes pioners, que han permès conservar en la memòria en moviment de la vida d’ara fa cent anys.
Hi ha pel·lícules, d’altra banda, que tenen la memòria com a tema central. Un hombre sin pasado, d’Aki Kaurismaki, o la mítica ‘Memento’, de Christopher Nolan, ens parlen de les dificultats de l’home quan perd la seva memòria, i en conseqüència, es desdibuixa la seva identitat.

Però resulta més interessant la contribució cinematogràfica a la recuperació de la memòria històrica. Les pel·lícules d’època i el cinema de caràcter i contingut ‘polític’, principalment, no deixa de ser també un cinema de la memòria, que ajuda a recordar episodis del nostre passat i a reivindicar la memòria col·lectiva, a rellegir la nostra història i, perquè no dir-ho, a fixar en l’espectador unes línies i uns relats determinats en la nostra memòria. Quin record podem tenir, si no ho hem viscut, de la revolució italiana, la revolució russa o el desembarcament de Normandia? Potser, només, el que prové de Novecento, El acorazado Potemkin, o Salvar al Soldado Ryan, per posar tres exemples a l’atzar. I en el cas, més proper a nosaltres, de la guerra civil espanyola, no ha servit el cinema per fer justícia a les víctimes silenciades? Perquè tal i com va dir el director Robert Rossellini, referint-se a la seva mítica ‘Roma, ciudad abierta’, “el cinema hauria de ser un mitjà com qualsevol altre, potser el més valuós de tots, d’escriure la història”. I escriure la història és, estar clar, preservar-ne la seva memòria.

Article publicat a la revista Valors