dimecres, de setembre 1

Kung-fu familiar


Als anys vuitanta, les arts marcials van viure un boom que va fer proliferar les escoles de karate i taikwondo. Karate Kid, es va fer ressò de la moda del moment i va contribuir encara més a la popularització a Occident d’aquesta pràctica que, fins llavors, es coneixia gràcies a les exòtiques pel·lícules de Bruce Lee. Un quart de segle més tard, el cinema i els costums orientals estan molt més a prop, i pràctiques com el Karate i el Kung-fu s’han integrat al cinema d’acció gràcies, per exemple, al cinema de Tarantino o a Matrix, per posar alguns exemples. Aquest fet, sumat a l’aposta que Hollywood ha fet per la Xina, serviria per explicar el perquè del remake d’aquest Karate Kid, que proposa com a principal novetat que l’acció tingui lloc directament a Beijing. Fidel a l’esperit del film original, el nou Karate Kid –per ser més acurats, s’hauria d’haver titular Kung-fu Kid- és també un producte pensat i fet a mida d’una nova estrella, Jaden Smith, molt ben promocionada pel seu pare, el poderós Will Smith, productor del film. La jugada es completa amb el reclam comercial de Jackie Chan, l’estrella més rutilant de cinema d’arts marcials que se’n surt amb certa gràcia d’un repte complicat, el de fer oblidar al mític senyor Miyagi que ensenyava els secrets del karate a un jove Ralph Macchio. Distreta però massa llarga, res millor ni pitjor es pot dir d’aquest film que no aconsegueix enterbolir la condició de film de culte del Karate Kid original, però que proporciona mentre dura un entreteniment lleuger i amable, amanit amb un missatge en positiu sobre els valors implícits en l’esport, la superació personal, l’esforç i el companyerisme.

Crítica publicada a Capgròs