dimarts, de novembre 30

Música per als dies de pluja



Nouvelle Vague és més que el nom del moviment cinematogràfic francès que van encapçalar Truffaut i Godard. És també el projecte de Marc Collin i Olivier Libaux, dos músics francesos que han reversionat una col·lecció de clàssics de la New Wave, aquell fenomen musical de finals dels setanta i principis dels vuitanta que acostava el punk al techno pop. Depeche Mode, Joy Division, The Cure, XTC i fins i tot els mítics The Clash es tornen a donar la ma, però ara lluny de guitarres i sintetitzadors, amb la calidesa de la bossa nova i les fabuloses veus de Camille, de Mélanie Pain, de la cantant brasilenya Eloisia, entre d’altres. No arrufeu el nas si creieu que això del punk i la new wave no va amb vosaltres, abans doneu-li una oportunitat a la Nouvelle Vague (descobrireu una petita joia titulada "In a manner of speaking") i veureu que ben aviat es converteix en la banda sonora perfecta per a plujoses tardes de diumenge...

dilluns, de novembre 29

L'amant xinès



Reconegut, celebrat, guardonat. A la cima de l’èxit i jove encara, un director de Hong Kong es pregunta si serà capaç de superar-se. Amb quaranta dos anys ja va signar la seva gran obra i ara es pregunta si hi ha futur, i que hi ha en aquest futur.

Any 2046, una ciutat tecnificada, un tren amb destí imprecís, un secret inconfessable, un intent fallit de recuperar els temps viscuts...

L’amant xinès que només va estimar una vegada //era la dècada dels seixanta, sonaven cançons de Xavier Cugat i Nat King Cole// intenta reviure temps que mai tornaran. L’amor veritable va quedar enrera i després, només ombres i records omplen el buit que va deixar una dona excepcional. El dolor omple un forat en l’arbre dels secrets, silenciat per sempre, però sempre present. I així, l’amant xinès intenta estimar de nou sense èxit; l’escriptor intenta traslladar l’emoció al paper, però és incapaç; el director de Hong Kong vol tornar a repetir un instant de gràcia, sense adonar-se -o potser massa conscient- que l'esforç és inútil.

Què és 2046? L'habitació d'un hotel, un futur utòpic i tràgic, el títol d'un relat inacabat. L'amant xinès, el director de Hong Kong, donant voltes sense parar sobre si mateix, amparat pel fum del tabac i rodejat de dones, de més dones. Sense sortida, atrapat com un secret xiuxiuejat en el forat d'un arbre milenari...

diumenge, de novembre 28

Temps de museus



A la Fundació Miró, a banda de l'exposició de la que ja us vaig parlar (i que, per cert, vaig trobar interessant però una mica massa dispersa), també vaig fer un descobriment, el de l'artista japonès Sumi Maro, que exposa a l'anomenat Espai 13. La seva exposició es titula Masterpiece i s'enmarca en el cicle Obssessions (cero% estàndar).

Sumi Maro basa la seva obra en les obres mestres de la pintura occidental, que recrea i reinterpreta amb elements contemporaris i una minuciosa mirada oriental. Masterpieces recull obres d’aquest artista des del 1997 fins el 2003, totes elles basades en tres d’aquestes “obres mestres”: La batalla d'Alexandre, d'Albrecht Altdorfer; L'altar de Gant, de Jan van Eyck i La Verge de les Roques, de Leonardo da Vinci.

L'artista es dedica a copiar fidelment les grans obres però hi afegeix detalls que n'actualitzen els referents i la lectura. L'exemple més interessat d'aquest treball, i que és el centre de l'exposició, és la recreació de la Batalla d'Alexandre en una mena de métode pseudopuntillista i atapeït de detalls, i que després torna a reproduir també a base de fotos parcials del seu pròpia interpretació original. Però a la exposició també hi podreu veure la sèrie de collages-altars suggerits a partir d'una obra de Van Eyck i un devocionari inspirat en La Verge de les Roques, de Leonardo.



Al CaixaForum, l'exposició estrella és la de Rodin, interessant fins i tot per a gent com jo, a la que l'escultura no interessa massa. La mostra, que reuneix un centenar d'obres, pretén explicar la revolució artística que va suposar l'obra de Rodin i la influència posterior que va tenir en artistes com Giacometti, Picasso, Brancusi o Matisse.

De Rodin s'exposen obres tan conegudes com El pensador o El petó, realitzades com a peces individuals que s'havien d'integrar en el gran projecte de La porta de l'infern, que li van encarregar el 1880 pel futur Museu d'Arts Decoratives de París, així com també es pot veure l'obra que el va donar a conèixer, L'home del nas trencat i mostres de monuments públics, un "gènere" que Rodin també va revolucionar amb obres com Els burgesos de Calais o el monument a Balzac. L'exposició està plena d'informació i és molt didàctica, però sobretot permet entendre, en viu i en directe, la força, la tensió, l'energia de l'escultura de Rodin.

Evidentment tampoc falten les obres de Camille Claudel, que va ser alguna cosa més que la seva alumna i la seva amant. Però a banda de la satisfacció de sortir entenent una mica més la importància de Rodin, de l'exposició em quedo amb un altre descobriment, el del seu col·lega Émile-Antoine Bourdelle, de qui podeu veure una obra en una de les fotografies d'aquest post.



El tercer descobriment artístic del que us volia parlar també el trobareu al CaixaForum. Es tracta de l'artista italià Giuseppe Penone, representant de l'arte povera. La seva obra gira al voltant del contacte de l'home amb la naturalesa i en totes les seves peces proposa una reflexió sobre els impactes d'aquesta relació. Ho fa a base de manipular-ferir la natura, els arbres... A la completíssima exposició que es pot visitar al CaixaForum també hi trobareu obres en les que Penone reprodueix textures (la pell, el marbre, l'escorça dels arbres), en un altre versió de la relació de l'home i la natura.

dissabte, de novembre 27

La perdició dels homes



El protagonista de Young Adam no es diu Adam, sinó Joe, però com el pare bíblic de la humanitat s’ha perdut per una dona, que ara ja no es diu Eva, sinó Cathie. Al principi de la pel·lícula, dirigida pel desconegut David Mackenzie, el cos sense vida de Cathie apareix surant a pocs metres de la barcassa on Joe es refugia d’una existència asfixiant, marcada per una història d’amor amb final tràgic i que haurà de determinar tots els esdeveniments posteriors en la vida d’aquest Adam contemporani amb el rostre d'Ewan McGregor.

Mica en mica, les imatges que tormenten la memòria de Joe es van convertint en flashbacks que expliquen qui és aquest home, la seva trajectòria d’escriptor abortada i el seu vagar sense rumb, primer pels emboirats canals escoçesos a bord d’una destartalada barcassa i després, de falda en falda, de relació en relació amb dones casades que no l’exigeixin un compromís que Joe tampoc està disposat a assumir.

El film, que compta en el seu repartiment amb el sempre excel·lent Peter Mullan i Tilda Swinton (de qui tots i totes ens vam enamorar a Orlando), està marcada per la sòrdidesa i les tòrrides escenes sexuals que omplen la desencantada vida de Joe. Allò que comença com una intriga amb molt de sexe i tints lynchians –el primer pla sembla tret de Twin Peaks i la violació, de Blue Velvet- s’acaba convertint en una història sobre el tedi existencial d’un home perdut per les dones, la vida del qual es torna tan invisible que acaba sortint impune d’una mort de la que és responsable.

A la més que notable Young Adam ressonen els ecos de La sirena del Mississipi, una altra pel·lícula sobre homes perduts dirigida per François Truffaut. No en va, la novel·la en que s’ha basat David Mackenzie era una de les preferides del pare de la Nouvelle Vague. Però també, i sobretot, plana per tota la cinta alguna cosa més que l’esperit d’aquella petita joia del setè art titulada L’Atalante, i que va dirigir Jean Vigo l’any 1934.

divendres, de novembre 26

Yoko



OBRA DE NETEJA

Fes una llista numerada de tristors a la teva vida.
Apila pedres d'acord amb aquests nombres.
Afegeix una pedra cada cop que hi hagi tristor.
Crema la llista i admira
el piló de pedres per la seva bellesa.

Fes una llista numerada de felicitats a la teva vida.
Apila pedres d'acord amb aquests nombres.
Afegeix una pedra cada cop que hi hagi felicitat.
Compara aquest piló de pedres
amb el de tristors.

1996


[Necessitava reciclar les mil roques que inunden el meu pati, restes de cases que enderroquen al meu voltant...]


L'art amb ulls de dona



Per fi una exposició interessant que es fa a Barcelona i no a Madrid. De La Vanguardia d'avui:

La huella de la mujer en el arte

“La mujer procreadora es el origen de la creación en general", dijo Miró. Y, ciertamente, lo fue para su propia creación, donde motivos como la fertilidad, la maternidad, el amor o el erotismo son tratados con esas formas y signos que caracterizan su vocabulario. "Si nos fijamos en su obra nos damos cuenta de que sin el tema relacionado con la mujer, difícilmente la entenderíamos. Eso nos hizo reflexionar sobre la importancia del mismo en el desarrollo de la modernidad, y plantearnos esta exposición", dijo ayer Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró al presentar La dona, metamorfosi de la modernitat. "No trata sobre el feminismo, aclaró, sino de ver las posibilidades del tema de la mujer en el XX, y la llegada femenina al mundo artístico".

Comisariada por Gladys Fabre y patrocinada por el BBVA, la muestra reúne más de 120 obras -pinturas, esculturas, dibujos, fotografías, vídeos y cine- realizadas por cerca de cincuenta artistas -hombres y mujeres, entre ellos Duchamp, Picasso, Léger, Imogen Cuningham, Claue Cahun, Miró, Alberto Giacometti, Le Corbusier, Laurens, Lam, Matisse, Moore, Louise Bourgeois, Tarsila do Amaral, Masson, Yves Klein, Niki de Saint Phalle y Yoko Ono-, fechadas entre los años veinte y los setenta del siglo pasado. El recorrido trata de responder a por qué, en qué y cómo la representación de la mujer ha sido un elemento clave de la metamorfosis de la modernidad. El periodo cronológico se ha fijado, según la comisaria, "a partir de los años veinte porque es un momento en que se producen cambios y la mujer se emancipa; y finaliza en 1970 porque empieza la posmodernidad".

La primera sala ofrece autorretratos de mujeres artistas, la mayoría de los veinte y treinta. Se fotografían junto a la cámara o tras ella, reivindicando su oficio. Cunningham, Germaine Krull
[a la foto] o Bing son algunos ejemplos. A menudo ocultan su rostro bajo una máscara, un abanico o la propia melena -Arndt, Albin-Guillot y Bresleuer. Junto a ellas, la imagen de Duchamp travestido de Rrose Sélavy, y de Belle Heleine, fotografiado por Man Ray. A continuación viene la mirada masculina sobre la mujer: una aproximación varia que relaciona los ismos vanguardistas con la gran tradición. Obras de Léger -mujeres impersonales e inexpresivas-, Braque o Le Corbusier, y esculturas en madera policromada de formas curvilíneas de Laurens; o el lienzo Gran bañista con libro de Picasso, junto a la también curvilínea Escultura conyugal, de Arp y Sophie Tauber, son otros ejemplos.

Vuelta al primitivismo
Una serie de obras de los 30 y 40 recuperan a la mujer como arquetipo. "Se vuelve a cierto primitivismo, a la inocencia y al pensamiento y lenguaje pre-lógico con la idea de que por esa vía se puede llegar a un mundo mejor", comenta Fabre. Antropofagia (1929), de Tarsila do Amaral, alude con colores planos e intensos a esa práctica ancestral. Esculturas de Giacometti -el bronce Mujer que camina-, Chica, pieza primitivista de Moore, Madre e hijo, de Hepworth, Mujer preñada, de Bourgeois o La mujer ha perdido su sombra, de Martins, ilustran este primitivismo, junto a pinturas de Miró, Lam y Masson.

La mujer-musa como representación del deseo de crear ocupa un extenso capítulo protagonizado por el desnudo femenino, con dibujos, pinturas y esculturas de diversos autores, de Picasso a Masson. En las dos últimas salas se asiste a la búsqueda del imaginario femenino por parte de las propias mujeres, mediante esculturas de Bourgeois, una gran Niki de Saint Phalle, de quien se muestra la maqueta de la Hon, escultura penetrable. Se proyectan además vídeos de Yoko Ono,Valie Export o Charlotte Schneema.


Res



Adbusters és una associació canadenca antipublicitat i antitot que des de fa tretze anys convida el món mundial (occidental i capitalista) a sumar-se al Dia de No Comprar Res. I res vol dir res de res. La idea és reflexionar sobre el consumisme NADALENC que cada vegada comença més aviat, tal i com podeu comprovar només sortint al carrer avui, dia 26 de NOVEMBRE. Podeu trobar alguns bons motius per adherir-vos a aquesta singular convocatòria aquí. Jo passaré el dia llegint No logo...

De por



L'altre dia vaig passar una por horrorosa amb una pel·lícula gens innocent titulada La noche del demonio, amb un Dana Andrews una mica passadet però encara amb forces d'enfrontar-se al diable en persona. De debò que vaig patir una bona estona, però és que la causa s'ho mereixia: celebrar el centenari de Jacques Tourner. ¿O de veritat creieu que la vida seria igual sense pel·lícules com La mujer pantera, Yo anduve con un zombie, El halcón y la flecha o Retorno al pasado?

dimecres, de novembre 24

Top manta de categoria



Carregar-se el sistema des de dins. Quina satisfacció, quin gran acte de subversió. Clar que totes les accions revolucionàries acaben tenint un preu, oi?. El de l’actor Carmine Caridi ha estat, concretament, de 310.000 dòlars, o 240.000 euros. Etern secundari i actor televisiu, generós i desprès, Caridi va descobrir l'enorme satisfacció de compartir per internet (ja sabeu, eMule, eDonkey, KaZaA...) els grans hits hollywoodencs que els responsables de l’Acadèmia-de-les-Arts-i-Ciències-Cinematogràfiques li enviaven amablement per tal que, com la resta de membres, pogués veure les pelis i votar de cara a aquesta gran maniobra de marketing que coneixem popularment amb el nom de premis Oscar.

Després diran que la gent gran no entén de noves tecnologies. Doncs en Carmine Caridi, de setanta anys, ja en feia tres que penjava les pel·lícules a Internet. Entre les pelis que havia distribuït hi ha, per exemple, El último samurai o Mystic River. El que no especifica la notícia (que he llegit en aquesta font inacabable de sorpreses titulada laMalla.net), és si el tal Carmine Caridi es beneficiava del negoci o ho feia simplement com un cinèfil més, generosament i sense ànim de lucre, només amb la voluntat de fer arribar les grans obres del setè art a un públic més universal.

El cas és que a Amèrica, com que vigilen a tothom i se n’enteren de tot, van descobrir la trampeta d’en Carmine i li van posar ni més ni menys que a l’FBI al darrera. El passat mes de febrer el van enxampar oficialment i clar, el van fer fora de l’Acadèmia-de-les-Arts-Cinematogràfiques. I si això ja no fós prou pena, ara un jutge de Califòrnia li ha imposat una sanció de 310.000 dòlars que haurà de pagar a la Warner Bros, propietàries dels dos títols abans mencionats.

dimarts, de novembre 23

Mals endreços



Fins ara es veu que els tenien endreçats de qualsevol manera, però ara algú s'ha encarregat de fer un inventari amb cara i ulls del fons de dibuixos que emmagatzema el Museo del Prado i com qui no vol la cosa han descobert un parell de dibuixos inèdits de Miquel Àngel Buonarroti i, es clar, s'han convertit en el centre d'interès principal de l'exposició que s'inaugura avui a la principal pinacoteca espanyola, titulada "Un siglo de dibujos italianos en el Museo del Prado. De Miguel Ángel a Carracci". En total són setanta les peces que s'exhibiran i a banda dels dos dibuixets de Miquel Àngel -dos esboços per a les dues imatges del Judici Final de la Capella Sixtina que veieu en aquest post, ni més ni menys- també es mostraran peces, entre d'altres, del meu admirat Caravaggio. Per cert, que a Mataró ha passat una cosa similar amb dos dibuixos de Dalí, que molt oportunament han aparegut a la llum pública en l'Any Ídem.

Tan simple com això



Un apunt de Joan Majó repescat del Periódico de fa uns dies:

El reloj y la hora

¿Qué necesitamos, un reloj o saber la hora? ¿Qué queremos, un compacto u oír música? Hasta ahora, para saber la hora hemos necesitado llevar encima una máquina de medir el tiempo y para poder escuchar la música que nos gusta hemos tenido que tener en casa un voluminoso almacén físico. En la era de la información, esto cambia. Si estamos adecuadamente conectados a las redes de comunicación, sabremos la hora siempre que queramos y recibiremos la música que nos gusta cuando la pidamos al servidor. Y todo esto y muchas cosas más de forma instantánea y muy barata (siempre que exista transparencia entre el precio y los costes reales).
El cambio es más radical de lo que parece. Si yo tengo un reloj y lo doy, me quedo sin. Si sé la hora y la doy a otro, la sabemos los dos. Intercambiar no es lo mismo que compartir. El cambio de propiedad no es lo mismo que la negociación del acceso. La accesibilidad pasa a ser más importante que la posesión.

dilluns, de novembre 22

La vida és una cançó



Ara fa prop de quinze anys va sortir un recopilatori titulat Red Hot + Blue que tenia com a objectiu recaptar diners per la lluita contra la Sida –una malaltia llavors encara més desconeguda i envoltada de prejudicis que avui-. Hi participava gent tan diversa com Neneh Cherry, Tom Waits, U2, The Pogues, Sinead O’Connor, Debbie Harry o Iggy Pop, i l’únic element en comú que compartien eren les cançons de Cole Porter.

Fins aquell moment, cançons meravelloses com Just one of those things, Beguine the beguine, Anything Goes o Night & day, versionades una i mil vegades per Billie Holliday, Ella Fitzerald, Fred Astaire, Frank Sinatra o Louis Amstrong, semblaven haver quedat relegades a un revival nostàlgic i, com a molt, a vestir alguns dels millors i més enyorats films de Woody Allen (Hannah y sus hermanas, Días de radio, etc). Red Hot + Blue va tornar a situar l'irònic i sofisticat Cole Porter en el punt de referència musical que es mereixia, sobretot entre les noves generacions.

Ara, una pel·lícula amb més bones intencions que no pas notables resultats dirigida per Irwin Winkler repassa la biografia d'un dels compositors més importants del segle XX. El film, protagonitzat per un limitat Kevin Kline, resegueix la trajectòria de Cole Porter des dels primers anys de disbauxa a París fins al seu pas pel musical a Nova York i el seu aclaparador triomf a Hollywood, en la dècada dels anys trenta, fins arribar a l'accident que el va deixar pràcticament incapacitat. Winkler s'ha inspirat, de reüll, en films com All taht jazz o fins i tot El detectiu cantant per a reconstruir la vida de Cole Porter a través de les lletres de les seves cançons. És a través d'aquests temes -irònics, vitals, desenfadats i molt atrevits- que s'explica el seu complicat matrimoni amb Linda Porter, amb la que es va casar tot i la seva declarada homosexualitat.

Més enllà del tractament que Irwin Winkler li dóna a tot aquest assumpte que va marcar la vida personal de Cole Porter, si De-lovely destaca per alguna cosa és perquè els temes musicals estan interpretats per gent tan diversa com Robbie Williams, Natalie Cole, Sheryl Crow, Elvis Costello o Diana Krall.

diumenge, de novembre 21

La batalla perduda de Don Quijote



Quan l’octubre del 2000 vaig fer realitat un dels meus somnis cinèfils i el vaig conèixer en persona, poc em podia imaginar que l'ex Monty Python Terry Gilliam estava visquen en aquells moments un autèntic malson cinematogràfic. La maledicció que ja l’acompanyava des dels temps de l'estrepitós fracàs de Las aventuras del Baron de Munchausen (i que ja l'havia amenaçat abans, mentre rodava Brazil) s’estava repetint amb més virulència i amb el projecte que diriem "de la seva vida": l’adaptació cinematogràfica de Don Quijote de la Mancha, titulada The man who killed Don Quixote.

Després d’estar-se més de deu anys donant-li voltes al projecte, Terry Gilliam per fi disposava del pressupost, el repartiment i l’equip per posar-lo en marxa. Però la maledicció que també sembla acompanyar els intents de passar al cinema el clàssic de Cervantes (Orson Welles va morir en l’intent) va tocar amb el seu dit miserable Terry Gilliam i tot va començar a anar malament en la que havia de ser la més gran coproducció del cinema europeu.

Una preproducció desordenada i caòtica va donar pas a un rodatge que també va començar amb el peu esquerre: el primer dia de rodatge, l’agost del 2000 a les Bárdenas Reales (Navarra), l’equip va topar amb un greu inconvenient, i és que l’escenari es trobava a pocs metres d’una base militar sobrevolada pels estruendosos avions F16. Tot i això decideixen tirar endavant i roden les primeres escenes. L’endemà, l’assoleiat clima de l’agost navarrès es torna en una aparatosa tormenta que inunda i inutilitza tot el set. Dos dies després és el principal protagonista, el francès Jean Rochefort (que hauria estat el millor Quixot de la història) qui ha de deixar el rodatge definitivament afectat per una hernia discal. Mentrestant va creixent la factura, el desànim de l'equip i els nervis dels inversors i les companyies asseguradores...

Finalment, Gilliam decideix renunciar al seu somni el mateix mes d’octubre en que havia rebut el premi honorífic "màquina del temps" al Festival de Sitges, el mateix certamen on els Comediants –que havien de sortir al film- també l'havien obsequiat amb una màscara preciosa quixotesca (la que mostra a la fotografia d’aquest post). Com un autèntic Don Quixot enfrontant-se tossudament als molins de vent, Terry Gilliam va lluitar contra una increïble col·lecció de plagues bíbliques i va perdre. Tota la crònica d'aquesta terrible batalla contra la realitat la recull el documental Lost in La Mancha, que després del seu periple per diversos festivals de cinema ha arribat a les sales comercials. I a banda de posar la mel a la boca amb els pocs minuts rodats de la pel·lícula que mai ha existit, el documental és també un excel·lent document per entendre les ombres i misèries que hi ha darrera la màgia del cinema.

dissabte, de novembre 20

Home de cinema



Un article d'Esteve Riambau:

Un pioner, un mestre

El nom de Miquel Porter i Moix està indissolublement unit al cinema. Al llarg de la seva intensa vida també va fer moltes altres activitats, des d'actor de teatre amateur o cantant fins a diputat al Parlament; però, per damunt de tot, va ser un home de cinema en un país, el nostre, amb una tradició cultural molt poc cinematogràfica, fins i tot anticinematogràfica. Porter, en canvi, va ser l'home clau que va incorporar el cinema a d'altres activitats artístiques exercides des de la resistència política en els anys més tenebrosos de la dictadura franquista.

Col·leccionista, cineclubista, crític, historiador, professor universitari i fins i tot ocasional guionista i actor, el polifacètic Porter va canalitzar la seva passió pel cinema des d'una doble reivindicació: la del republicà catalanista enfrontat al franquisme i la del defensor d'una manifestació artística menyspreada pels defensors de l'alta cultura. Des d'aquest punt de vista, Porter va ser un pioner indiscutible. Les sessions del cineclub Lumière, aixoplugat per l'Institut Francès de Barcelona, la creació d'una privada Col·lecció Cinematogràfica Catalana en uns salons de la llibreria familiar o els seus primers escrits sobre cinema en revistes de caràcter cultural van ser empentes decisives per reivindicar la naturalesa artística d'aquest mitjà, al mateix temps que un brou de cultiu per formar successives generacions d'espectadors, i també de professionals, en un terreny on no hi havia gaires alternatives per elegir.

Durant molts anys, les seves crítiques, primer a Destino, després a l'AVUI i també a Serra d'Or, van ser una generosa exhibició d'enginy i de cultura amb voluntat explícitament popular. Certament, Porter va seguir una tradició inaugurada per Sebastià Gasch, Josep Palau, Ángel Zúñiga o Jaume Picas en aquests mateixos mitjans, però el terreny que li esqueia millor era el del contacte directe amb el públic. Veure'l en acció a qualsevol sessió de cineclub al més remot indret de Catalunya era tot un espectacle. Una lliçó d'animació cultural que posteriorment traslladà a l'esfera acadèmica quan introduí la història del cinema com a assignatura de la llicenciatura d'història de l'art.

Porter es defensava molt millor en les distàncies curtes i, des d'aquesta mateixa vehemència, la seva Història del cinema català és una perfecta síntesi de la personalitat de l'autor: forjada artesanalment en un terreny absolutament erm, va aconseguir la proesa de crear una referència que, per damunt de qualsevol objectivitat científica, era l'expressió de l'anhel del seu autor en unes circumstàncies que, políticament, exigien invocar uns precedents que mai no van ser tan daurats com ell els va pintar.

És una llàstima que, amb el temps, Porter no aprofundís més en el vessant científic, que, d'altra banda, també l'havia conduït a escriure el primer volum d'una inacabada Història del cinema rus i soviètic. El professor universitari dominava temes molt diversos però preferia, tanmateix, el cos a cos amb els alumnes i el mestratge popular a la recerca de biblioteca i les publicacions acadèmiques. En aquesta opció, com en la valoració que ell feia del paper del cinema a Catalunya, de Miquel Porter se'n podia discrepar en el terreny acadèmic o historiogràfic. En canvi, el seu mestratge com a pioner de la implantació cultural del cinema al nostre país és inqüestionable. Per això dol especialment que, mentre els seus textos perduraran, qui desapareix és la persona, el millor Miquel que molts havíem conegut.


Trobareu un altre article interessant sobre Miquel Porter i Moix aquí.

divendres, de novembre 19

Un món terrible i naïf



Hi ha amors fidels, amors setmanals, amors volàtils, amors llunyans i amors diferents, amors efímers i amors dormits… històries doloroses de profunda bellesa. Tristesa i poesia, foscor i esperança en un meravellós àlbum autoeditat titulat Amantes, a mig camí de la vinyeta de còmic i el quadre d’exposició. Ana Juan, una il·lustradora encara massa desconeguda tot i ser requerida per les portades de The New Yorker i aplaudida per l’imprevisible públic japonès.

Amantes va aparèixer per casualitat a l'Espai Isidor i des de llavors i en comptagotes s'ha anat ampliant la petita biblioteca Ana Juan: ara una adaptació gòtico-expressionista de la Blancaneus, ara la portada d’un disc de Joe Cocker, ara el cartell promocional d’A snake of june(una extranyíssima pel·lícula japonesa projectada a Sitges 2002), ara una biografia il·lustrada de Frida Kahlo, de qui Ana Juan es confessa admiradora, i potser hereva.

No és tan senzill, no és senzill casar Frida Kahlo amb Marc Chagall, amb Georges Grosz, amb Magritte, amb Picasso, i fer llibres per a infants i les cobertes dels llibres d’Armistead Maupin i Samuel Shem i cartells d’obres teatrals londinenques i il·lustracions per a magazins dominicals i fer-ho bé. Tampoc devia ser fàcil per Ana Juan ser de les poques dones autores de còmics, allà per la dècada dels 80 quan començava a la revista Madriz, i obrir-se camí a cop de pinzell i llàgrimes per definir els seu imaginari propi. Teniu la última mostra de l'indiscutible talent d'Ana Juan al seu últim àlbum infantil, Comenoches.

dijous, de novembre 18

I jo això com els ho explico?



No sé si vosaltres teniu animals domèstics però per casa meva corre un cocker spaniel ruà una mica babau, un gat negre arreplegat al carrer, i de tant en tant alguna oruga verda instal·lada al roser que decideix voltar per pati. I mira, deu ser per allò de que el contacte fa el carinyu, però els he agafat simpatia i la veritat, quan llegeixo coses com les que surten als diaris d’avui, realment em plantejo si Brigitte Bardot no es mereix la beatificació per la seva lluita pels drets dels animals.

Concretament, a laMalla parlen de l’espantosa web impulsada per un tal John Underwood (com les màquines d’escriure) on pots fer pràctiques de tir al blanc fins i tot amb objectius vius –cèrvols, senglars, etc- per mòdic preu de 5,95 dòlars, uns 4,6 euros. Segons explica la notícia, citant l’agència Reuters, el tal John Underwood es va inspirar en un altre web en què es podien fotografiar animals salvatges per Internet gràcies a una càmera instal·lada en un espai obert i connectada a la xarxa. Una visita a aquest web en companyia d’un amic el va inspirar: "Estàvem observant un bonic cèrvol de cua blanca i el meu amic va dir: ‘Si tingués un rifle’. Una petita bombeta es va encendre al meu cap", explica el tal John Underwood.

El tal John Underwood, taxador d’un taller d’automòbils a San Antonio (Texas), va col·locar una infrastructura semblant en un ranxo i va substituir la càmara per un rifle del calibre 22. Ara ja es pot, prèvia subscripció, participar en sessions de 20 minuts en què poden fer un màxim de 10 trets i caçar antílops, porcs senglars o cabres salvatges, entre altres espècies. També t’ofereixen el DVD amb l’enregistrament del vídeo de la sessió (l’snuff movie animal, per entendre’ns) i si vols, a més t’envien la peça, degudament dissecada, a casa.

La mateixa notícia explica que Live-shot.com ha despertat dubtes entre les autoritats de Texas, que no estan segures que l’activitat sigui legal. Es veu que les lleis de l’estat regulen la caça d’animals nadius, però no els portats de fora, com els cèrvols o els porcs senglars. Per això ara volen proposar una d’aquelles absurdes lleis americanes (que s’ha de debatre el proper mes de gener) que exigeixi que qualsevol que vulgui disparar contra un animal estigui físicament present en el moment de l’acció.

I per si la web del tal John Underwood no és prou terrorífica, llegeixo a Vilaweb que actualment hi ha 15.589 espècies en perill d'extinció. Sobre aquest alarmant augment sense precedents del perill d’extinció d’animals i vegetals en parlen a la tercera Conferència Internacional sobre la Naturalesa, que organitza la xarxa d'entitats ambientalistes IUCN i que se celebra aquests dies a Bangkok (Tailàndia). El missatge és que cal reaccionar ara per evitar la disminució imparable de la biodiversitat mundial. En el marc d’aquesta conferència s'ha publicat l'actualització anual del Llibre Roig de les Espècies Amenaçades, amb dades tant "tranquil·litzadores" com la que diu que un de cada tres amfibis i gairebé la meitat de totes les tortugues marines i d'aigua dolça estan amenaçades, mentre que un de cada vuit ocells i un de cada quatre mamífers coneguts estan en perill. Buf...

I mentre escrivia això no me n’he adonat que el meu cocker babau i el meu gat negre se m’han posat al costat i ara em miren amb cara de circumstàncies, com si em demanessin unes explicacions que lamentablement jo no els puc donar.

dimecres, de novembre 17

Els set ‘problemes’ capitals



…segons Jorge Bucay:

"nos pasan siete cosas: tenemos miedo, sentimos culpa, tenemos vergüenza, perdemos el rumbo, no nos ama la persona que queremos que nos ame, no podemos definir claramente nuestro proyecto, creemos que las cosas nos tienen que pasar mágicamente sin trabajarlas y, alguna gente, se muere antes de lo que quisiéramos".

les solucions...
"No vamos a dejar de tener miedos, habrá que aprender a enfrentarlos. No vamos a dejar de tener pérdidas, habrá que aprender a elaborarlas. Podemos dejar de tener vergüenza animándonos a aceptar el desamor y el desprecio de algunos otros. Habría que trabajar para sacarse de encima la culpa, que es una muy mala consejera. Deberemos decidir hacia dónde queremos ir y encaminarnos a ello pagando los precios".

...i algunes veritats inqüestionables.
"Yo creo que hay tres verdades incuestionables. Una es que lo que es, es; es decir, que tú eres quien eres y que yo soy quien soy, que la realidad es la que es y que si queremos cambiarla tenemos que empezar por aceptarla. De hecho la locura es creer que la realidad es otra cosa que la que es. La segunda verdad es que las cosas buenas no son gratis, hay que pagar un precio. La tercera es difícil de digerir: nadie puede obligarte a hacer lo que de verdad no quieres hacer y, por tanto, eres responsable de todo lo que haces".

Més veritats i revelacions, cada dia a La Contra de La Vanguardia.


Ensurts de fireta



En el rerafons de la preqüela d’El exorcista hi ha la relativa polèmica cinematogràfica que té com a protagonista al guionista i director Paul Schrader. A ell li havien encarregat, inicialment, aquest projecte que narra els orígens de la lluita contra el mal del popular pare Merrin (originàriament interpretat per Max Von Sydow i ara amb el rostre d'un altre actor suec, Stellan Skarsgaard). Segurament la seva marcada educació calvinista, que d’alguna manera deu haver quedat plasmada al seu film, ha tingut a veure amb la decisió dels responsables de Warner Bross de retirar de la circulació l’Exorcista dirigit per Schrader i encarregar-lo de nou a un director menys «tormentat». Així, la versió que s’ha pogut veure a les pantalles comercials és la que ve firmada pel força menys polèmic i bastant més insípid Renny Harlin.

L'exorcista presentat per l'ex de la Gina Davis sembla més aviat un cosí germà pobre d’Indiana Jones que no pas un introspectiu capellà que després de perdre la fe en comprovar en la seva pell la maldat humana -l’horror nazi, en aquest cas- la recupera precisament per enfrontar-se al mateix satanàs personificat en el cos d’una doctora. Inexplicables girs de guió, ensurts propis d’una atracció de fira, interpretacions inversemblants i una ridículament pretesa transcendència li resten el poc interès que ja, de partida, podia tenir una preqüèla de l’excel·lent film original de William Friedkin (que fa poc es va poder repescar, remasteritzada i amb escenes inèdites). Amb aquest film, i a l’espera que tard o d’hora la inèdita versió d’Schrader es pugui veure, ens quedem els aficionats al terror.

dilluns, de novembre 15

Del perdó i la clemència



L’emocionant epopeya d’un soldat alemany fugitiu d’un camp de treball a Sibèria és tan sols el punt de partida per a la profunda reflexió sobre l’amor, el perdó i la clemència, la força de voluntat i la capacitat de supervivència de l’ésser humà que el realitzador alemany Hardy Martins proposa en l’adaptació cinematogràfica del best-seller Hasta donde los pies me lleven, un film que s’ha pogut veure en preestrena a la Mostra de Cinema de Mataró.

Amb un marcat aire èpic, hereu directe dels films de David Lean (l’ombra de Doctor Zhivago és allargada), Hardy Martins mostra aquí la peripècia de Clemens Forell, un soldat alemany que després de la Segona Guerra Mundial és obligat a complir 25 anys de treballs forçats en una mina de plom de Sibèria. El seu periple comença amb un engoixant viatge en tren cap a un camp de concentració, en una situació tristament coneguda que aquí pren una nova dimensió en tractar-se dels propis militars alemanys i no de jueus innocents els que es converteixen en víctimes dels abusos, la crueltat i la injustícia humana. I aquest insòlit canvi de perspectiva és el que dota el film de gran part del seu significat.

En més de dues hores i mitja de metratge, Martins mostra les desventures del soldat Forell: els abusos al camp de concentració, la seva intrèpida fugida de la mina i el llarg camí a la recerca de la llibertat a través de la glaçada estepa siberiana. El soldat avança mogut per la força de voluntat i una sola idea, tornar al costat de la seva família i conèixer el fill que no va arribar a veure néixer. En el camí, tindrà temps per conèixer de ben aprop l’amistat i la traició, però sobretot el perdó, representat en la figura d’un jueu que decideix ajudar, després de tot, un soldat alemany capaç de justificar la seva complicitat en l'horror nazi; i també la clemència, de la mà del responsable del camp de treball rus, amb qui s’estableix una mena de joc del gat i la rata i a qui Forrell, després d’una desesperada i fracassada fugida, li acabarà devent la vida.

La contundent banda sonora d’Edward Artemyev –compositor habitual dels films d’Andrei Tarkovsky- subratlla la dimensió èpica d’aquest film d’estètica deliveradament caducada, que s’enmiralla en l’èpica d’un altre temps per parlar, segons insinua aquest exercici de revival passat de moda, de valors que avui sembla que han perdut part de la seva vigència. Tot i alguns errors de muntatge, algunes interpretacions qüestionables i potser unes pinzellades massa endolcides cap al final, Hasta donde los pies me lleven no deixa de ser una interessant raresa dins el panorama cinematogràfic actual.

diumenge, de novembre 14

Acte de contrició

Creieu-me, fins i tot els texans ho sentim Els seniors de Florida també ho sentim, siusplau perdoneu-nos Ho sento

George W. Bush ha revalidat el seu càrrec gràcies als vots del 52% de la població nordamericana i al 48% d'electors restants això els sap molt, molt de greu. Per disculpar-se davant la resta del món, un grup de joves ha posat en marxa una pàgina web (que he descobert gràcies a en Josep) on convida als americans a enviar les seves fotos amb missatges de disculpa: "ho sento", "ho vaig intentar", "he fet el millor que he pogut"... i així fins a l'infinit.

divendres, de novembre 12

Amor sense prejudicis



La necessitat d’estimar i ser estimats fan oblidar de presa el dolor del desamor i ens porta a caure en noves relacions, amb les complicacions, els desenganys i les alegries que això comporta. Amb aquesta idea al cap, conscient de la complexitat –i la caducitat- de les relacions sentimentals, la realitzadora irlandesa Liz Gill ha teixit les diferents trames que es barregen a la seva divertida La memoria de los peces, un dels films que s’ha pogut veure dins la Mostra de Cinema de Mataró.

Nois que estimen noies que estimen noies que estimen nois que estimen nois. Aquests són els protagonistes d’aquesta història coral que recorre a referents ràpidament identificables a nivell cinematogràfic –amb clicades d’ullet, per exemple, a Manhattan, de Woody Allen- i a tòpics i llocs comuns sobre les relacions entre homes i dones, combinats amb habilitat per explicar una història coneguda però amb una mirada fresca, divertida i lluny de prejudicis.

La memoria de los peces és una pel·lícula desenfada i sense pretencions però és precisament aquesta senzillesa el que la fa conectar ràpidament amb l’espectador, que surt de la projecció satisfet i amb un somriure als llavis. La pel·lícula té un guió intel·ligent i ple d’humor, diàlegs enginyosos i efectives solucions visuals doten el film d’un aire de telecomèdia entranyable i adulta que destaca pel seu optimisme –el “happy end” era obligat- i també pel seu missatge progressista que ens recorda que és important estimar i deixar-se estimar per sobre de qualsevol condició.

dijous, de novembre 11

El dia que Arafat va sobrevolar Jerusalem



Un impertinent globus vermell amb el rostre d'Arafat sobrevola Jerusalem davant l'atònita i desconcertada mirada dels militars de l'exèrcit jueu. No saben com reaccionar davant aquesta acció silenciosa i subversiva. És tan absurda com el conflicte que enfronta dos veïns barallats per mig metre de terreny. És com una olla a pressió a punt d'esclatar.

Amb un humor críptic, silenciós i afilat, amb una mirada extranyament poètica i amb una necessària dosi d'atrevida provocació. Amb aquestes armes, l'actor, guionista i director palestí Elia Suleiman apela a la intervenció divina com a única via de solució al conflicte d'Israel. Només a través de l'art les fronteres es trenquen... Deixeu-los, deixeu que discuteixin ara també pels dos metres que ocuparà Arafat sota terra, que mentrestant el rais sobrevola per última vegada el cel de Jerusalem.

dimecres, de novembre 10

Teatre no és nom de dona



De laMalla.net:

El teatre públic discrimina les dones

Les dones encara tenen una presència minoritària als escenaris catalans. Si més no, als dos grans teatres públics, el Teatre Nacional (TNC) i el Teatre Lliure. El col·lectiu de creadores Projecte Vaca ha denunciat que, en el conjunt d’espectacles programats la temporada passada, només un terç dels intèrprets eren dones. El col·lectiu, que aquest mes organitza de nou el festival Novembre Vaca, reclama als gestors culturals que transmetin una visió àmplia de la societat i ofereixin repartiments més equilibrats.

Durant la temporada 2003/2004, el Teatre Nacional va donar el 67,44% dels papers a homes. Al Lliure, la proporció encara és lleugerament superior, el 68,42%. Aquests percentatges posen en evidència que no hi ha paritat en el teatre públic, sinó que les actrius juguen encara un paper residual en el gruix de la programació.

Per al col·lectiu Projecte Vaca, aquest fet es deu a la constant recuperació de clàssics que es porta a terme als dos grans teatres públics. En aquestes obres hi acostuma a haver una menor proporció de papers femenins. Per posar-hi remei, aquestes creadores reclamen que els teatres també tinguin en compte l’equilibri de repartiment a l’hora de confeccionar les programacions. Això es podria aconseguir apostant per textos contemporanis, on no existeix aquest aclaparador domini masculí.

Com cada tardor, Projecte Vaca ha organitzat un festival de teatre i sobre teatre, que enguany porta per lema Paritat a escena. Novembre Vaca comença aquest dimecres a la sala Beckett de Barcelona i posteriorment repartirà joc en diferents sales de la ciutat (Tantarantana, Convent de Sant Agustí, Centre Bonnemaison...). En total, es presenten una cinquantena d’espectacles de voluntat contemporània i renovadora, entre ells creacions de Marta Massana, Susanna Barranco, Pepa Plana o Àngels Aymar. També hi ha xerrades i conferències.

Però què és el Projecte Vaca? "No som ni una protectora d'animals ni depenem del Ministeri d'Agricultura. Som independents i treballem en l'àmbit de les arts escèniques", expliquen al seu web. Per més detalls, fins el 28 de novembre les podeu veure en plena acció en els diferents escenaris del festival.

dimarts, de novembre 9

El thriller segons Corea



El cinema que prové de Corea del Sud es troba en una salut més que envejable, gràcies a autors tan personals com Kim ki Duk però també a nous realitzadors com Bong Joon-ho, que amb Memories of Murder ha estat capaç encara de sorprendre els més escèptics amb un film que beu de moltes fonts per trobar la seva pròpia personalitat.

Així, el referent més directe de Memories of Murder és el thriller americà contemporani, aquell que va emprendre un nou rumb amb El silenci dels anyells o Seven. Els cops puntuals d’un humor gruixut i barroer tampoc no aconsegueixen enterbolir la gravetat, la tristesa que tenyeix tota la cinta i l’emparenta amb un cinema de sensibilitat més europea. Aquest to taciturn recorda també l’excel·lent El juramento, de Sean Penn, amb la qual comparteix punt de partida argumental. Memories of Murder presenta el cas d’un assassí múltiple d'impossible resolució.

Com en la pel·lícula de Penn, és l’error humà el que determina inexorablement la història, que queda en un desolador suspens. Però el film, plantejat també com una versió entranyable i provinciana de C.S.I., va més enllà de la trama policíaca i ofereix un subtil retrat de les contradicció de la societat coreana, representada pels dos protagonistes principals, dos agents que representen l’oposició entre camp i ciutat, entre tradició i modernitat, entre el seny i la rauxa.

Memories of murder és una pel·lícula d’excel·lent guió i ritme trepidant, d’impactant força visual, dirigida amb un pols ferm i convençut, divertida i patètica, emocionant i trista. Una pel·lícula obligada.

diumenge, de novembre 7

La ciutat és plena de silenci



La ciutat era plena de soroll
l’embolic dels cables en passar el tranvia/ castanyes torrant-se en un foc viu/ unes botes trepitjen el terra mullat

Molt a prop, un nen fa les seves primeres passes,
i somriu
camina vacil·lant cap al futur

El fum d’una tassa de xocolata calenta (amb cafè i nata) entela la finestra.
Bigues de fusta i llençols de cotó,
pinto les parets de colors que m’aïllin del fred/
que cau silenciós

Enfonsada sota una manta, miro la ciutat
/la ciutat és plena de silenci/
i el temps passa de puntetes
per no molestar

dissabte, de novembre 6

El revers de la família americana



Fenòmens com el de Gran Hermano o els cada vegada més agressius programes del cor han posat sobre la taula el debat sobre els límits de la vida pública i la vida privada. En certa manera, la pel·lícula del debutant Andrew Jarecki, el documental Capturing the Friedmans (projectat divendres 5 a la Mostra de Cinema de Mataró) també planteja de retruc aquesta qüestió. El film mostra el procés de desintegració d’una acomodada família nordamericana després que el pare, Arnold Friedman, i un dels seus fills, Jesse, fossin acusats i empresonats per un pressumpte delictes d’abusos sexuals a menors. I ho fa a través dels videos familiars casolans que David, un altre dels fills dels Friedmans, va enregistrar abans, durant i després que l’escàndol sortís a la llum.

Per una banda, Jarecki reconstrueix aquest estrany cas, del que mai se’n va arribar a treure l’entrellat, seguint els paràmetres habituals d’un documental: entrevistes amb les parts implicades –Elaine, Jesse i David Friedman, investigadors, advocats, policies, pressumtes víctimes i famílies implicades-, imatges d’arxiu, documents diversos… Però no és així, sinó en els enregistraments casolans dels Friedman, on es posa de manifest la pressió mediàtica de la que van ser objecte, el judici paral·lel al qual se’ls va sotmetre, i finalment, tot el procés de desintegració des de dintre d’una famíla que, molt abans de tot aquest capítol, tenia una vida feliç i tranquil·la, totalment inqüestionable.

El cas Friedman és un dels capítols més estranys de la història judicals dels Estats Units, precisament per la quantitat de contradiccions i caps que queden sense lligar. La pel·lícula convida l’espectador a emetre el seu propi judici sobre aquest assumpte sobre el que hi ha massa zones fosques. L’espectador es veu també posat a prova quan es converteix en indiscret testimoni de les discussions, els plors, les tensions i també els moments puntuals de tendresa enmig de la crisi familiar. I, al mateix temps, es proposa una reflexió sobre la hipocresia de les convencions socials, sobre un sistema judicial vulnerable i inexacte, sobre la definició de pornografia i sobre la naturalesa evasiva de la veritat.


Una història coreana de fantasmes



La sessió inaugural de la 26a Mostra de Cinema de Mataró va ser digna del Festival de Sitges... No només perquè la pel·lícula fós un exemple representatiu del terror asiàtic sinó també pel petardeig del curtmetratge que es va projectar abans del film, una autèntica joia casposa titulada Las superamigas contra el profesor Vinilo.

A tale of two sisters, la pel·lícula coreana que inaugurava la Mostra, pren com a punt de partida una situació pròpia d’un conte infantil: dues “criatures celestials” (les cites al film de Peter Jackson són més que evidents) sotmeses al maltractament d’una madrastra-bruixa sense sentiments. Durant la primera part del film, s’imposa l’aire intemporal i oníric dels contes i s’apunten alguns dels elements propis dels relats d’iniciació, com ara les pors infantils o el tràngol de passar de la infància a l’adolescència (en el cas d’aquestes dues nenes, amb l’arribada de la menstruació).

En aquest tram, el film destaca per la seva bellesa formal i un aconseguida sensació de terror atmosfèric que embolcalla l’espectador, fent-lo sentir la presència d’esperits que habiten en aquesta casa misteriosa. Kim Jee-woon no se n’amaga de referents com El resplandor i històries de fantasmes en la línia d’Al final de la escalera, Los otros, i per sobre de totes aquestes, la novel·la Otra vueltra de tuerca, de Henry James.

Però mica en mica la pel·lícula va derivant en un terror més barroer i convencional, basat en cops d’efecte i banys de sang. Amb una evident mirada a Occident, Jee-woon no renuncia tampoc a referents orientals i fa aparèixer aquesta mena de fantasma femení de cabell llarg i laci i rostre desencaixat s’està convertint en el símbol del terror que ve de l’Orient llunyà. Mil girs de guió que marejen i cansen i un final histèric i sagnant desmereixen la capacitat fascinant i envolvent dels minuts inicials d'A tale of two sisters.

dijous, de novembre 4

Marcant tendències



Després de celebrar, l’any passat, el seu primer quart de segle, la Mostra de Cinema de Mataró -que s'inaugura avui mateix- afronta la seva edició número 26 amb un replantejament dels seu continguts i dedica tota la seva programació als nous realitzadors: directors que defineixen, amb risc i atreviment, sovint també amb pocs mitjans i molta inventiva, el que seran les grans tendències en el cinema dels propers anys. Així es consolida una tendència que ha definit aquest certamen en la darrera dècada, en la que la Mostra ha estat atenta i ha mirat d’acostar al gran públic a aquells realitzadors que, tot i ser novells i desconeguts, ja apuntaven maneres.

Des d'avui i fins el 14 de novembre, el Teatre Monumental de Mataró s’omplirà de les primeres o segones pel·lícules de directors desconeguts, encara sense la capacitat d’atracció d’un Woody Allen o d’un Steven Spielberg, però que recorden que en el cinema encara hi ha moltes coses per explicar i fórmules diferents per a fer-ho més enllà de les grans produccions comercials. Títols com el documental Capturing the Friedmans; la comèdia agredolça La memoria de los peces; la primera pel·lícula feta a Iraq després de la guerra, Zaman el hombre de los juncos; la primera incursió al cinema del realitzador de viodeclips Jonas Akerlund, Spun; o la comèdia que ha captivat a Valladolid, Un toque de canela, són alguns dels títols que es podran veure durant la Mostra. Algunes, com la que inaugura el certamen, la coreana A tale of two sisters i l'alemanya Hasta donde los pies me lleven es podran veure, a més a més, en preestrena.

La Mostra d'aquest any també ha volgut fer una especial atenció al cinema que ve d’orient, i que té en les produccions dels nous realitzadors que arriben de Corea del Sud i Japó el màxim exponent de creativitat i talent. Així, el certamen ofereix una nova oportunitat per recuperar l’excel·lent Memories of Murder, el gran èxit coreà de l’any 2003, o la japonesa Malas intenciones, d’un dels directors que ja formen part de l’anomenada tercera generació del cinema japonès, aquella que pren el relleu d’Ozu i Kurosawa, primer, i Oshima, després.

Paral·lelament a la secció oficial, durant aquesta setmana també es projectaran els films seleccionats en la 8ª Mostra de Curtmetratges. En aquesta edició s’han presentat prop de 120 curts, més que en cap altra ocasió, però només han estat deu els escollits per ser projectats al davant dels llargmetratges i només dos –un rodat en 35 milímetres i l’altre en video digital- els guanyadors del concurs.

Com que aquesta Mostra és una de les poques alegries cinéfiles que tenim els mataronins al llarg de l'any (tot i que ara la seva continuitat està en una mena de suspens...), em permetré d'anar-vos parlant de les pel·lícules que es projectin...


Una altra mena de crim contra la humanitat



De la Vanguardia d'ahir....

Tiro de gracia al oso pirenaico

La viabilidad del oso en el Pirineo sufrió el lunes un durísimo revés; el futuro de la especie está seriamente amenazado. La osa Cannelle,la única hembra de raíz pirenaica del Pirineo altlántico, fue abatida por un cazador cerca de Urdos, en el valle de Aspe. La muerte del animal ha sido calificada de "incalificable y catastrófica" por científicos y ecologistas, porque se reduce drásticamente la base genética para garantizar la diversidad biológica de la especie. En todo el Pirineo sólo queda ahora una quincena de osos, la mayoría de ellos fruto de la reintroducción con ejemplares de Eslovenia efectuada en la zona central (Val d´Aran y Pallars), aunque sobre este núcleo pesa una fuerte consanguinidad.

La muerte de Cannelle fue especialmente trágica y cruel, pues dejó huérfano a un osezno de pocos meses con el que se había dejado ver en los últimos meses y que fue testigo del sangriento final de la madre. De esta manera, se repitió la historia de la osa Melba,muerta por otro cazador francés en 1997 al poco de ser liberada en el Pirineo procedente de Eslovenia. Melba dejó dos oseznos recién nacidos (ver gráfico), pero éstos lograron sobrevivir y ahora se basan en ellos buena parte de las esperanzas de saldar con éxito la reintroducción del oso en el Pirineo.

El fallecimiento de Cannelle se produjo cuando un grupo de seis cazadores, que llevaban a cabo una batida de jabalíes con sus perros, se encontró de frente con ella y su pequeño. Según el testimonio de los cazadores, la osa, muy agresiva, atacó a sus perros e incluso mordió "profundamente" a uno de ellos, antes de revolverse bruscamente hacia uno de los cazadores. Al sentirse amenazado, y con intención de defenderse -siempre según su versión-, el cazador disparó y el animal -al que poco le ha servido pertenecer a una especie protegida- resultó mortalmente herido. Despavorido, el osezno huyó y desapareció rápidamente de la escena, según el relato que ofrece la prefectura de Pau. Serge Lepeltier, ministro de Ecología y Desarrollo Duradero, ha ordenado inmediatamente una investigación en profundidad para determinar las circunstancias de la muerte de Cannelle.

Cannelle, de 15 años, era la última osa hembra de la colonia de osos autóctonos del Pirineo -situada en la región atlántica francesa de Bearn, fronteriza con Aragón y Navarra-, donde ahora deben de vivir cuatro o cinco ejemplares. Las demás hembras que quedan en el Pirineo habitan en la zona central de la cordillera (Val d´Aran y Pallars), y su patrimonio genético es diferente, pues todas ellas son fruto de la reintroducción llevada a cabo con ejemplares de Eslovenia.

El suceso fue tachado de "acto incalificable" y "crimen contra la naturaleza" por los grupos ecologistas. El ministro de Ecología francés, Serge Lepeltier, consideró que el suceso es "catástrofe ecológica" y de "gravedad extrema", por lo que expresó sus sus dudas sobre la continuidad de los osos de origen puramente pirenaico. El ministro aseguró que los servicios del Estado han sido movilizados para localizar al osezno, que se sospecha que tiene unos diez meses, según informa Efe. Además, el Estado intervendrá como acusación particular en la investigación judicial, aunque no aclaró si se reintroducirán más osos.

"La muerte de Cannelle es la sentencia de muerte para el núcleo occidental del oso del Pirineo. También es un atentado ambiental en toda regla con el agravante de que iba acompañada de un osezno que robablemente no sobrevivirá a los rigores del invierno. No se entiende que se estuviera cazando con perros en una zona con una osa y un pequeño", declaró Frank Capdevila, vicepresidente de Depana, quien recordó que el oso es una especie prioritaria de protección para la UE. "No es creíble que el cazador matara en defensa propia, ya que el oso pardo es extremadamente tímido y huye del hombre cuando lo intuye. Un disparo al aire hubiera sido suficiente para alejarlos", añade Capdevila.

La consternación era compartida por el presidente de la federación de cazadores de los Pirineos Atlánticos, Bernard Placé, quien reconoció que la sociedad de cazadores de Urdos había sido alertada de la presencia de oso en el sector. "No debería haber habido aquí jamás una batida", dijo Placé.

La ministra de Medio Ambiente, Cristina Narbona, aseguró que está dispuesta a hablar con las autoridades francesas si finalmente se confirmara que "en territorios limítrofes" con Francia en el Pirineo existen "disfunciones" que impiden una correcta protección del oso. En su opinión, "es evidente que España y Francia comparten un espacio privilegiado como es el Pirineo, y que buena parte de espacio del Pirineo está ya protegido, pero es verdad que Francia tiene menos espacios protegidos que España, con una diferencia bastante notable entre los dos países. Eso puede significar que en territorios limítrofes existan disfunciones a la hora de proteger especies emblemáticas, como es el oso", añadió.

La Asociación para la Protección de los Animales Salvajes anunció que va a presentar una denuncia contra el autor de los disparos y contra el presidente de la sociedad de cazadores, con el argumento de que ya habían sido advertidos de la presencia de osos en Urdos.

Ante esta muerte, las esperanzas de que sobreviva el oso en el Pirineo dependen ahora sobre todo de las población occidental, de la que quedan entre 10 y 12 ejemplares (en un área que incluye Val d´Aran y Pallars Sobirà en Catalunya, noreste de Aragón y departamentos franceses de Ariège y Altos Pirineos).

"En cualquier caso, la supervivenvia del oso a largo plazo no está garantizada, ya que hay un problema importante de consanguinidad. Es necesario apostar por una nueva reintroducción en los próximos años que cuente con el apoyo de la gente del Pirineo", dice Frank Caodevila, de Depana.

A todo esto, el Departament de Medi Ambient informó de que ha establecido un nuevo sistema de seguimiento del oso pardo (el trampeo fotográfico), que consiste en la colocación de cámaras fotográficas para localizar e identificar los ejemplares de oso. Agentes y guardas colocan entre 10 y 20 trampas fotográficas con cebo (carne, pescado y fruta), una cámara fotográfica y un sistema de rayos infrarrojos o un sistema de plancha que activa la cámara. Asimismo, se están colocando trampas en estos mismos lugares para recoger pelos y poder identificar genéticamente (ADN) los ejemplares y determinar el sexo, entre otros sistemas de control.

dimecres, de novembre 3

A mig camí



Michael Mann és un dels directors actuals que més representa la correcció i el classicisme cinematogràfic. Collateral, la seva darrera pel·lícula, n’és un bon exemple: mesura i elegància, actors de «prestigi» com Tom Cruise, un guió mil·limètric i una estètica aparentment atrevida i moderna que no dissimula un classicisme narratiu que acaba passant factura.

Els efectes col·laterals als quals es refereix el títol d’aquest film són els que pateix un modest taxista de Nova York, atrapat en un somni de prosperitat que no és capaç de fer realitat mentre recorre la ciutat d’una banda a l’altra... Fins que al seu taxi puja un misteriós personatge, encantador i extremament perillós, que mata per encàrrec. La mala sort acaba convertint el taxista en còmplice d’aquest assassí a sou, en un viatge a l’infern de difícil retorn.

L’esplèndida seqüència inicial, amb un dels millors diàlegs que es poden sentir actualment a les pantalles cinematogràfiques, fa presagiar alguna cosa millor per a aquest Collateral que es queda a mig camí de l’obra mestra que alguns hi volen veure. Mann és capaç de recrear una atmosfera suggerent i narrar la seva història amb la cadència del jazz, però quan la trama comença a fer aigües apareixen les trampes de guió, els girs increïbles i finalment, els tòpics més evidents. Tampoc un esforçat Tom Cruise, que no sembla còmode en aquest paper, ajuden a mantenir els nivells altíssims dels minuts inicials del film.


Si només volien un cowboy com a president....

...perquè no han triat aquest????



També és un ninot, però al menys no li declara la guerra a ningú...

dimarts, de novembre 2

el CINEMA, en majúscules



Us heu imaginat mai com es devien sentir els primers espectadors del cinematògraf dels Lumière ? Quina devia ser la seva reacció en veure que una locomotora es precipitava imparable davant seu? Al Museu Nacional de Cinema de Turí l’espectador del segle XXI pot arribar a entendre el pànic dels parisencs que van assistir a la històrica primera projecció del cinematògraf, allà pels volts del 1895. En una de les sales d’aquest museu es projecten alguns dels films pioners del cinema: imatges mudes i estàtiques, que no superen els pocs minuts de durada i que no expliquen gran cosa, però en canvi plenes de misteri i de màgia, que aconsegueixen captivar encara avui en dia. La minisessió finalitza amb la projecció de la considerada com la primera pel·lícula de la història del cinema, L’arribada del tren a la ciutat. I en el moment en que el tren s’acosta, la pantalla s’amaga i apareix, al seu darrera, una màquina de vapor a tamany real que es precipita cap els incautes visitants del museu, atrapats en el temps per un instant.

Només per aquesta vivència ja val la pena visitar aquest espectacular museu, ubicat a l’interior de la no menys espectacular Mole Antonelliana, un edifici extranyíssim amb forma de campana, pensat inicialment per acollir una sinagoga, però que ara és un dels centres d’atracció turístics de Turí, gracies al cinema però també a un ascensor panoràmic que s’enfila 150 metres per sobre la ciutat. El Museu del Cinema turinès, un dels més importants del món, ocupa tres plantes d’aquesta Mole i requereix d’una bona estona si es vol veure a fons… Una planta del museu està dedicada als orígens del cinema, amb una exposició d’aparells i mecanismes precursors del cinematògraf (ombres xinesques, llanternes màgiques, zoòtrops i altres trucs òptics) que no tenen res a envejar al fons del Museu del Cinema de Girona –que també us recomano fervorosament-. Aquí, a banda d’impressionar-vos amb l’arribada del tren a la ciutat, també podreu provar de fer un retrat amb un mecanisme precursor de la fotografia, la càmara obscura. Podeu veure la que vaig fer al principi d'aquest post.

La segona planta està dedicada íntegrament al CINEMA, en majúscules: tots els factors que intervenen en la creació cinematogràfica, els actors, els directors, el guió, els decorats, els efectes especials, el vestuari i, finalment, també el públic tenen cabuda en aquest espai on cada element està representat amb una escenografia específica i un important fons documental, tant de fotografies com d’imatges com d’objectes que són la delícia de cinèfils: maquetes d’Alien, el bombí de Charles Chaplin, les sabates de Marilyn Monroe, la bufanda de Fellini, etc.

Una galeria de cartells originals de pel·lícules dóna pas a un espai dedicat als gèneres cinematogràfics, amb projeccions de fragments de pel·lícules agrupades per temes tan evidents com el western o el musical, i tan insòlits com el cinema provocador o la presència de Turí al cinema. Una sala decorada com una típica casa italiana dels anys cinquanta amb dos televisors convida també a comparar les imatges de fets històrics –la mort de Kennedy, el vol de l’Apollo 13- amb la recreació que se n’ha fet al cinema.

Si visiteu aquest museu –amb Ryan Air és més que fàcil- no deixeu d’estirar-vos a les tumbones que hi ha en el gran hall de la Mole Antonielliana, on a banda de gaudir de la música ambient i de les projeccions de films muts, veureu també elements originals de l’escenografia de la pel·lícula Cabiria (el clàssic de 1914). I de tant en tant, veureu com l’ascensor panoràmic sobrevola els vostres caps i desapareix per un forat allà, al fons de tot de la cúpula d’aquesta extranya campana que s'ha convertit en el símbol de Turí.